El bou de lídia s’enfronta al torero en un duel a mort, mostrant el seu trapiu, estampa, noblesa, feresa, abrivament i bravura —elements estos darrers que el diferencien de la resta dels bovins—. Estes característiques es preserven en la criança del bestiar, únic procés de domesticitat que en compte d’amansir l’instint salvatge d’una espècie, es potencia i es modifica.
El bou brau és un animal sedentari per naturalesa, aparentement noble en el camp i amb unes jerarquies molt marcades. És l’home, amb el seu maneig, qui l’adapta a l’alta exigència de la lídia actual. Ho fa amb tres eines: alimentació, exercici físic i sanitat.
Les ramaderies dedicades a la cria i la selecció d’exemplars braus s’establixen en les deveses, finques espaioses, autèntics ecosistemes, amb pastures abundants. Dins de cada ramaderia hi ha un llinatge o casta que deriva d’uns quants troncs fundacionals d’ubicació geogràfica i procedència diversa, a partir dels quals, i per selecció al llarg de prop de tres segles, s’ha obtingut el bou de lídia actual.
El cicle vital del bou de lídia s’estén al llarg de quatre i cinc anys, edat en què l’animal presenta les qualitats òptimes per a ser torejat en les places.
Després del naixement de l’animal i en passar huit o deu mesos de lactància, es deslleta el vedell i es fa la ferrada. Esta activitat ramadera consistix a marcar l’animal amb ferro candent sobre la pell per a facilitar-ne la identificació. S’apliquen tres marques a foc: el senyal d’identitat de la ramaderia —el ferro—, el número d’orde en el naixement dins la ventrada i l’última xifra de l’any de naixement. En darrer terme, es fan unes incisions a les orelles —els senyals— que constituïxen un altre signe distintiu de les ramaderies.
Quan els animals arriben als dos anys d’edat, es fa una prova de selecció funcional de resistència i força a totes les femelles i als mascles no destinats al toreig —la tienta—, triats prèviament per la morfologia i la genealogia. Este tempteig reproduïx els estímuls de la lídia: la prova del picador i el joc de muleta, amb l’objectiu de valorar-ne la bravura. Els jònecs que superen la prova satisfactòriament es mantenen com a sementals i la resta és destinada a correbous o capees i a la indústria alimentària.